Cap de setmana d’altura: en Sasi i na Rosa tirant-se en paracaigudes a Empuriabrava

Verano 2009

verano 2010

(Diario de Mallorca)

El dijous dia 10 fou l’aniversari de na Llúcia. Duguerem una tarta, beguda i 28 bosses de chuches al cole, i en sortir anarem a dinar al Burger King (tenia ullat un regalet que li atraeia més que el de McDonald’s) L’horabaixa, després del ballet, prepararem un sopar a la terrassa i vengueren els germans. Bé, faltava n’Emili que tocava el vespre, i na Cili i na Vicky per raons òbvies.
I el dissabte ferem la celebració infantil, a un espai anomenat Centre Recreatiu Caubet, anant cap a Santa Maria i que és un petit bosc reconvertir en lloc públic d’esbarjo d’aquests que usen els domingueros per fer dinars multitudinaris a l’aire lliure. Va ser una festa ben agradable, llevat de l’incident final, que n’Irina conta a a la seva crònica

De la classe Formació rítmica i dansa que imparteix n’Irina i que ella mateixa gravà.

I a l’altra banda de l’oceà Renato Capriles ja por caminar i es recupera d’aquella caiguda que va sofrir fa uns mesos quan va caure de l’escenari des d’on dirigia un concert de Los Melódicos.

Es veritat què la passa del temps és inexorable -es pot constatar amb les primeres canes de qui escriu això- però no és menys veritat que el temps teatral és una altra cosa (i no necessitaria ni un parell de classes de semiòtica teatral per explicar-lo) però que pot presentar (mimesi) un ritus intemporal (cíclic) amb una estètica que suposa un compendi ben trempat del pop dels seixanta, el hippisme dels setanta, el gore dels vuitanta i el house del noranta. L’espectacle juga amb els límits de la teatralitat combinant llenguatges (enregistrament de vídeo i so o només de una de les dues, acció directa, gest, paraula…) amenaçant amb transgredir els límits entre l’espectador i la sala, creant possibilitats i expectatives sobre el públic – alerta amb la protecció de plàstic dels espectadors de les primeres fileres, la veu en off que indica, mentre diu i no diu, que això s’ha acabat i el públic se’n va, o l’angoixant foscor de la sala en certs moments -, que malgrat la no conclusió (per què no anaren més enllà?) induïa a un estat d’inquietud on es pensava que tot podia passar; però el pànic es tornava en rialla, l’absurd acabava prenent una vessant còmica i tot d’una, venia la següent proposta. O hauríem de dir gag? Vet aquí el punt d’inflexió, i també de diferència amb l’espectacle dels vuitanta. La provocació en definitiva era una gamberrada, la transgressió es reconduïa cap a un estat d’hilaritat permanent. Ah, es tractava d’una broma!.

Hom pot pensar què aquí radica un element de fracàs, de frau. Com que no havien gosat a arribar fins el final, com què el públic en realitat no havia sentit por ni menyspreu, idò sembla que tot s’ha quedat en un exercici d’uns escolanets ben aplicats. No som d’aquesta opinió. Crec que es tracta d’una elecció conscient, valenta i compromesa. Què no hi eina més eficaç, intel·ligent i corrosiva que l’humor per exercir una crítica ferotge (o subtil, segons els casos) contra el que sigui, sense adonar-se’n, i passant-lo genial, i deixant el públic amb ganes de tornar i fer caixa? …Ben doblegada, que diuen. Doncs aquí tenim la transgressió, pur frenesí. Visca la no existent segona part de la Poètica (d’Aristotil, oiga)!.

Juan Antonio Arranz: Torna a l’ESADIB, al seu blog Educarmirada, sobre el muntatge presentat a l’ESADIB per tres estudiants de Quart, un d’ells Emili Gené González (aka Junior)